Quan havia acabat de contestar al comentari fet per Javi al meu post Innotisible, he pensat que la meua resposta podia ser un nou post. Ací vos la deixe:
Era el pes que marcava la bàscula del bany. L’havia comprada a una web especialitzada en Física. Una veu, remasteritzada de l’única gravació que feu Madame Curie amb el gramófon d’Edison, jovial i impetuosa llegia amb veu entretallada i un pèl massa alta, la xifra: mil nou-cents quaranta-nou amb seixanta-set newtons.
Baixà de l’aparell, el desendoià amb aquella veu encara retesa a la memòria, s’aproximà a la finestra del menjador, apartà les cortines i obrí el vidre. Vestit només amb el barnús voltejà amb el fil elèctric la bàscula de la radiòloga i la llençà a través de la finestra, amb totes les seues forces, pensant que amb la centrifugació assolida, tal volta, l’objecte cauria eternament cap a la terra, a una alçada d’un tercer pis.
No es podia fer res. Tant si ho intentés com si no tant es valia. Decidí seure’s a pendre una altra cervesa.
Anem pel 8% de caiguda, ara per ara i només avuí.
Ens ix un somriure nerviós al passar pel costat de les entitats bancàries on tenim els nostres estalvis.
Ja s’està dient que les properes en caure seran les asseguradores.
En les noves revisions de les préstecs hipotecaris te poden pujar 60 € més al mes!
El món s’acaba. Abandoneu-vos, benvolguts amics. Abandoneu-vos a les baixes passions.
xD
Va succeir el dissabte de fa tres setmanes. (Com ha passat de ràpid el temps i jo encara sense postejar-lo!)
Encara estava al llit, en aquell moment dubitatiu però plàcid d’alçar-se o quedar-se uns minuts més. Potser era la segona o tercera vegada que havia pensat en romandre un minutets més. No obstant, és veritat que a l’estiu la incertesa és més fàcil de resoldre que a l’hivern.
L’home que no dormia des de que havíen decidit canviar el matalàs es passava les nits en vetlla. La dona, que dormia al seu costat —atenta tan sols al dring robòtic del despertador— no notava les carícies del seu home, baix els llençols, que intentaven despertar-li el desig.
La mare llig subtitolat a Bush al televisor i es mira unes gràfiques que van cap avall i d’altres que van cap amunt. La mare es gira cap al fill, que fa cara d’endormiscat:
—Jo no entenc què passa…
El fill badalla. A la pantalla comencen a parlar, tot seguit, del derbi Espanyol-Barça. Ara una bengala puja; ara baixa. La llum roja torna a descriure un paràbola ascendent, ara molt lentament. El fill es mira a sa mare, que s’ha incorporat sobre el sofà:
—No sé perquè passa el que passa. Tot va bé, i de moment, tot va mal. Jo no entenc res! Tu saps què està passant al món?
El fill fot cara de no tindre ni idea de la resposta, però li contesta el que li ha constestat el director del banc quan li ha preguntat eixe matí.
—La banca americana, d’in-ver-sió — fa ací el fill una pausa, idèntica i expectant com la del director de la sucursal —ha estat fent locures, i les conseqüències les patim tots; per això ara pagues 50 euros més d’hipoteca.
—I per lo que fan uns altres mal o hem de pagar ací? Jo no entenc res de lo que està passant.
El fill arronsa els muscles i es tornen a mirar la tele. Ara el vol de la llum vermella es captada des d’una altra càmera, d’eixant darrere un estel de fum que, degut a l’excesiu zoom del pla, emboira tota la pantalla.
Mireu.
La tele.
Voreu.
Un grapat.
De paraules.
seguides d’un punt.
final.
sense.
cap.
trellat.
Xinxa.
Ràbia.
de.
publicitat.
M’he descollonat mentres escoltava la televisió, fent altres coses, quan he sentit a Rajoy dir:
—Porque, señor Zapatero, la crisis de las Supremes…
Sí, JL, yo me lo guis. XDDD
